Me hundo. El suelo es de barro casi líquido y ya abraza mis rodillas. El cielo es cada vez más oscuro. El vello se me clava por todo el cuerpo. Nada mejora, cada vez tengo menos aire para respirar y sólo me quedan los sueños, que se vuelven más tenues cada día. Los sueños y una absurda esperanza: todo empeora antes de mejorar definitivamente. Cualquier día algún milagro romperá las nubes y volverá el sol.
5 comentarios:
Sé de què estàs parlant. Tot et sembla el final, el sostre negre d'una habitació que t'oprimeix i que et corona com una llosa. Ploraries, però et fa tan mal el cor que ni tan sols pots respirar i et queda tot a dins, al racó de l'ànima. Però la vida, la gran paradoxa, sempre et rescata. Arriba el límit, el teu ja no puc més, i et retorna, et fa reviure, et treu de la foscor. És tot cíclic. Després de la calma, una tempesta, i després d'aquesta, potser una altra i una altra, però al final, el rescat. No sé quina misteriosa lògica ho regeix tot, si és que hi ha raonament... Però només ens toca viure i fer-ho, sigui com sigui, és una elecció.
Sé que algun dia el teu cor tornarà a bategar. Potser no al ritme que tu li vols marcar, potser et demana una altra melodia... Però hi haurà un altre dia, la teva calma, et teu raconet... Abraçada.
Gracies "som un forat"... no es la tónica general, per sort, nomes son moments puntuals...pero de totes maneras...gracies!!!
hay un momento en el que te das cuenta que solo hay un camino: subir. es cíclico. solo hay que procurar que las subidas sean más largas que las bajadas. una abraçada.
comparto contigo, pero mientras tanto, "vivo"... (asi no siento el barro en mis pies)
:)
Woles Último Mago!
Quina sorpresa anar buscant poemes de desesperació i haver-me trobat a un resident de Tarragona com jo mateixa ho sóc.
M'ha agradat molt a pesar de que ha sigut conseqüència del teu pesar...
Continuaré visitant-te, ànim!!!
Petonets,
Mei
Publicar un comentario